El blog d'en Carles Puche
medi | carles | 25 Març 2008 19:52
La sequera que estem patín fa que molta gent s'hagi adonat que obrir l'aixeta i que en baixi aigua, és un luxe que, si no vigilem, cada cop estarà a l'abast de menys persones.
Malgrat encara hi ha qui pensi que és una pena que l'aigua dels rius arribi als mars, cada cop són més les persones que se n'adonen que sense l'aport dels rius, els mars cada cop perdrien més aigua i aquesta seria més salada impossibilitant la vida en el seu sí, de tal manera que, fen broma, els pescadors podrien arribar a pescar les arengades ja salades.
A part de la mort de la majoria de les espècies actuals existents als mars, l'aprofitament total dels rius (com més d'un somnia), acabaria amb la fauna i flora que viu gràcies a la seva aigua.
Els tan demanats trasvassaments o les plantes dessaladores no són la solució al problema. Totes dues actuacions són el remei
provisional que ens farà baixar la febre, però que no curarà la malaltia. Si no entenem que els Monegros no són terra de regadiu ni tampoc adients per instal·lar-hi camps de golf; si no volem veure que aguantar pistes d'esquí amb canons de neu, no és manera de rentabilitzar els recursos; si no som capaços d'entendre que les piscines particulars cada cop són menys un signe d'opulència i que s'acabaran veient com una insensatesa, que no s'aguantarà amb cap excusa; si no sóm capaços d'entendre que l'aigua és la mateixa que tenien els Neandertals quan érem quatre humans poblant tot el món, i no pas com ara que en som un tarter, mal avinguts i malgastadors dels recursos naturals com mai havíem estat. Si tot això no ho sabem veure, ens trobarem ben aviat que el luxe d'obrir l'aixeta i trobar-hi aigua, ja no serà possible, i allò que abans era una piscina d'aigua purificada, se'ns haurà convertit en un forat ple de males herbes on hi camparan les sangardilles mentre prenen el Sol. En definitiva si no canviem els hàbits, no hi haurà remei tècnic que pugui solucionar el problema, ni augment de preu que ens faci moderar el consum, senzillament, perquè no tindrem què consumir. L'única manera de sortint-se'n serà procurar que cada lloc del país creixi, es desenvolupi i s'ordeni, tinguent en compte i fent servir els recursos propis, i sobretot, procurar no explotar-los ni modificar-los fins el límit que, per sí mateixos no es puguin regenerar. Això voldrà dir que l'Ebre ha de poder arribar a la Mediterrània amb la suficient aigua com perquè el Delta torni a ser el que era, o que ens desacostumem a beure aigua embotellada i exigim que l'aigua de l'aixeta torni a ser, com abans, potable. Haurem d'acabar amb la pràctica irresponsable de fer servir l'aigua de boca pels baters o per dutxar-nos, o per netejar granges, o per processos industrials que poden fer-se amb altre tipus d'aigua. Haurem d'aprendre a regar d'una altra manera, i ens haurem d'oblidar de tenir el país plaga't de camps de golf o edificar allí on l'aigua sigui escassa i s'hagi de portar d'altres llocs. Tot això s'ha d'endreçar amb lleis que evitin el malbaratament actual, mentre això no es faci, jo particularment, no penso fer cas a cap campanya on es digui que hem d'estalviar aigua arreglant el goteig de les nostres aixetes, o tancant l'aigua mentre ens raspallem les dents.