Quadern de Camp

Els fruits de les Physalis (Alquequenjes), semblen fets per excitar la imaginació de joiers u organitzadors de festes per mandarins.

Aquests embolcalls, amaguen un fruit de color cridaner que, només en alguns pocs casos, signifiquen comestibilitat, mentre en la majoria són trampes mortals per aquells que s'hi rendeixen.

Aquesta planta, de la mateixa família que les tomates, que també són verinoses mentre són verdes, és originària de la Europa Central i ja els metges àrabs la valoraven com a planta medicinal, en el tractament de les malalties del ronyó (per a desfer els càlculs renals). Avui encara es fa servir en homeopatia per aquest mateix tractament.

No m'he pogut estar de fer una interpretació acolorida de la reixa en que es converteix l'embolcall del fruit un cop aquest s'ha passat.... perdoneu l'atreviment, però a vegades també els que dibuixem la realitat ens agrada deixar volar la imaginació. 

  (Segueix)

Ja fa una setmana que han començat a sortir les primeres violes (Viola sylvestris). Ara les que han colonitzat el terra del meu jardí, ja presenten un aspecte totalment florit.

 

 (Segueix)

No voldria que aquest bloc semblés la secció de necrològiques d'un diari. La última entrada parlava d'un accident mortal i ara ho faig d'una defunció per desastre natural. Però manen els esdeveniments, i aquests últimament, em forcen a parlar de fets no massa agradables.

La víctima en qüestió es deia PI GROS D'OLZINELLES, un Pi pinyer (Pinus pinea L.) que vivia fins fa poc a la vora de la carretera que porta a Ca l'Agustí a uns 230 metres sobre el nivell del mar.

La tempesta de vent d'aquests darrers dies, juntament amb la humitat de la terra, han estat els culpables d'aquest luctuós afer,

L'alçada que ostentava (36 metres) i la feblesa de les seves rels, no han resistir l'embranzida dels cops de vent, que finalment han aconseguit abatre l'enorme mole amb el seu tronc de 3,75 metres de perímetre i la seva capsada de 20 metres de diàmetre.

Fins i tot abatudes al terra, les seves restes són impressionants. Tenia 170 anys i n'hagués pogut viure fins a 400. En el seu tronc hi niaven diferentes espècies d'ocells, entre els que s'hi contaven dues parelles de picasoques blau (Sitta europaea).

 Era un personatge conegut per tota la comarca. Sens dubte la seva absència deixarà un important buit en tots aquells que el visitàvem per la primavera per fer el seguiment dels seus nius, o pels que s'hi refugiaven de la calor fent una parada i fonda en el seu traginar per Olzinelles i no diguem ja dels que hi tenien la seva casa i que ara es veuran obligats a buscar-se un altre indret on perpetuar l'espècie.

 

 (Segueix)

El divendres passat per la nit, en Badó Renau em va portar una Becada (Scolopax rusticola) que havia trobat al Tennis i que semblava que tenia el bec trencat, possiblement al col·lisionar amb alguna de les finestres de l'edifici del Club Tennis.

Després de fer-li  unes quantes fotos on es pot veure bé la ferida que tenia al bec, la varem guardar en una caixa per passar la nit i veure si l'endemà la podíem portar a algun lloc de recuperació d'aus.

Abans d'anar a dormir, vaig anar a veure com estava. La sorpresa va ser comprovar que estava morta. Possiblement feia temps que no podia menjar per l'estat en que tenia el bec i fatalment no va poder passar cap nit més....

 

  (Segueix)

Quan les condicions climatològiques són més adverses, és quan més ús fan els animals de les menjadores que els hi hem pogut posar. És el cas de les mallerengues, tallarols de casquet, pinsans, pit roig i pardals que aquests dies visiten assíduament el lloc on saben que sempre hi troben menjar.

Fotografiar-los no és fàcil. Per poc que t'hi vulguis atansar s'esveren i desapareixen a l'instant. Cal dissimular l'aspecte humanoide que tanta por els hi fa. Jo avui ho he aconseguit fent servir un llençol blanc per mimetitzar-me amb l'abundant neu que cobreix el jardí.

 

  (Segueix)