Quadern de Camp

Aquestos dies, m'estic dedicant quant tinc un moment, a fer apunts d'aus a partir de fotografies per tal d'exercitar el traç i així no perdre la pràctica de fer apunts en poc temps. Són retrats d'aus de tot el món, sense cap finalitat, només la d'exercitar el traç. Em dono un temps per cada dibuix, que en cap cas ha d'excedir el minut.

Ahir, acompanyat d'En Joan López, vam fotografiar una de les pedres termenals que delimiten el terme de Campins amb St. Celoni. Com moltes altres pedres termenals, també aquesta ha sofert les vicissituds del progrés. Primer va ser l'arranjament del camí que passava pel seu costat, que en agrandir-lo, la va convertir en rajola per tapar algun forat. Durant un bon grapat d'anys va servir per paviment del camí, deixant veure's només una petita part, suficient però, com per ensenyar les lletres que la fan diferent d'una pedra comú. El pas d'una canalització l'ha tret del mig del camí i l'ha deixat tombada a un dels costats de la via. En aquesta ocasió ensenyant la part que parla de St. Celoni. Els esbarzers mentrestant, van fent la seva feina i dins de poc la taparan totalment. Potser el futur que li espera sigui ser convertida, com qualsevol altre àrid, en sorra apta per a fer cases, o potser algún dia la veurem com dintell d'alguna finestra de nova construcció. El desitjable, però, seria que els responsables del seu destí (l'Ajuntament de St. Celoni i el de Campins), es posessin d'acord per instal·lar-la allí on li correspon, marcant la frontera entre els dos municipis, potser així es podria recuperar al mateix temps, l'orgull de la pedra com a fita termenal i també la dels municipis com a gestors del seu patrimoni.

És fantàstic com, la precarietat del sistema que ens estem procurant, facilita el que es pugui passar, de la nit al dia,  de ser un país joiós, en plena ebullició constructiva de piscines, canons d'aigua, camps de golf, urbanitzacions desmesurades, indústries devoradores d'aigua, pagesia amb hàbits regants del Neolític, vivendes en ple segle XXI que encara no preveuen no gastar ni una gota d'aigua potable als vàters, extractores d'aigua potable cada cop més potents, per passar a ser un país en "emergència nacional", com si això de la sequera fos una cosa que ens ha caigut del Cel en un tres i no res.

Aquest canvi sobtat d'estatus, l'entendria en qualsevol catàstrofe natural com ara un incendi, un terratrèmol, un tornado, un sunami o qualsevol altre aconteixement d'aparició imprevisible. Però la sequera ?!, ja fa uns quants ANYS que s'està anunciant. Per altre costat, el sistema d'urbanitzar i la concentració dels habitacles en zones ja precàries en subministrament d'aigua, feia preveure, per qui volia veure-ho, que s'arribaria on ara estem, amb pluja o sense, era només qüestió de temps.

Amb tot això, i malgrat es vulgui dimonitzar als usuaris de les cases, les piscines, les indústries, les urbanitzacions o als pagesos, penso que la responsabilitat primera és dels que estan governant i han governat el país, que han permès el desgavell per davant de l'ordre, que han prioritzat el creixement desmesurat per davant de la contenció, que s'han emmirallat i han volgut (i volen) comparar-se i igualar a països amb reserves d'aigua, de neu i de territori que rés tenen que veure amb les que nosaltres disposem.

La primera responsabilitat és d'aquells que han donat falses expectatives a aquells que, creient amb el bon govern dels qui manen, han fet els passos legals, han obtingut els permisos i finalment han invertit el seu capital, per fer realitat les seves legítimes aspiracions de lleure, treball o vivenda. Després, amb el curt termini de mesos, no se'ls pot dir que allí on es va dir sí, ara és no. Convindreu amb mi, que això no és seriós.

De la mateixa manera no és seriós que ara la prioritat sigui fer trasvassaments, del Segre, la Noguera, del Roina, del Vesubi o del Volga. No és serio, quan rés s'està dient de canviar els hàbits respecte al consum de l'aigua. No és serio, quan res s'està dient de l'ordenació territorial. No és serio, quan res s'està dient de canviar els sistema d'urbanitzar el territori. No és serio, quan només es parla de mesures excepcionals a l'àrea Metropolitana, com si a la resta del país no passés rés. No és serio, quan es diu que el problema que ara tenim l'ha produït la sequera. És el mateix que passa quan un periodista dóna la notícia d'un accident de trànsit dient: "la forta pluja caiguda sobre la nacional dos ha estat la causa d'un accident mortal....", oblidant la causa real de l'accident, que indubtablement no ha estat la pluja, sinó la inconsciència del conductor que anava a 130 km. per hora amb la carretera molla i les rodes gastades...

En fí, ara és temps d'escandalitzar-nos perquè es vol fer una "captació provisional", que no trasvassament, ara toca esverar-se perquè si algú diu que s'hauria de portar aigua de França, Alemanya o Rússia entraríem a dependre d'aquestos països en allò tan bàsic per nosaltres com l'aigua. I jo pregunto: no és igualment bàsic el petroli?, i l'electricitat?, i el peix?, i les fruites?, només per citar alguns dels productes que tenim gràcies a que altres països ens els proporcionen , pagant!, es clar.

I pels trasvassaments, no cal esverar-se, fa molts anys que n'estem fent i ningú ha dit rés, i si no, aneu a qualsevol supermercat, ja no de Catalunya, sinó d'Espanya, i veureu quanta aigua hi ha TRASVASSADA a les seves estanteries. Si teniu més temps, doneu-vos una volta per Catalunya, i pregunteu als habitants dels seus pobles d'on treuen l'aigua de beure, igual teniu una sorpresa.

Avui hem fet la presentació del n. 16 de la Mostela. Hem parlat de mosques, energia eòlica i històries vagues. Al final hem degustat les delicatessen que ens han preparat la Montse, l'Assumpció i la Carme.

El proper diumenge es presenta al casal de cultura de Campins el n. 16 de La Mostela. Amb aquest n. es compleixen quatre anys de vida de la publicació. Des d'aquí vull felicitar a tots els col·laboradors que han ajudat, i ajuden, a que La Mostela sigui possible.