Quadern de Camp

Heu vist quina lluna es pot admirar des de Campins?. Malgrat no disposar d'un Cel lliure de contaminació lumínica, encara es pot gaudir d'alguna que altra posada en escena del nostre satèl·lit, prou espectacular, com per sentar-se un rato amb les llums apagades de la casa i deixar passar el temps, mentre intentem comptar quants cràters hi podem veure....

No ha estat fàcil, però dues hores llargues d'observació mútua, sota un Sol implacable, ens ha permès a tots dos assolir un grau de tranquil·litat suficient com perquè jo pogués fer algunes fotos prou correctes i el model fotografiat es convencés que jo no era un perill per a ell. Amb tot i això, els seus moviments eren tan lents com imperceptibles fins que s'ha sentit prou còmode com per treure tot el cos del forat on s'havia amagat. La seva cua en procés de recuperació potser és la senyal que explica la gran prevenció envers la meva presència.

La predominança del groc en el seu disseny m'ha sorprès una mica, ja que en la meva memòria guardava una imatge molt més verda del llangardaix comú (Lacerta lepida) i el disseny gairebé enrajolat d'aquest veí de casa, no m'ha deixat indiferent.

És possible que aquesta predominança del groc i també d'un dibuix tan marcat en la seva espatlla sigui degut a que es tracti d'un exemplar que encara no ha arribat a assolir l'estatus d'adult. Ho fa pensar també, la mida total de l'individuu i també la mida del seu cap, que és més petita que la que tindria un adult. També podria ser una femella, encara que un dibuix tan marcat a l'esquena és més típica dels mascles..... bé, qui en sàpiga més que hi posi remei. Jo m'he donat per satisfet en poder fer les fotos perquè les pugueu veure...

  (Segueix)

Ahir vam anar a donar un vol per la fageda. Volíem veure si els ceps ja havien tret el nas. Vam comprovar que no estaven per la labor, el terreny estava massa moll. Tot regalimava aigua. Algunes amanites fins i tot havien perdut el color carabassa del seu barret mostrant un color més aviat apagat tirant a groc.

No us deixeu impressionar per la foto, són els únics tres Boletus edulis (CEPS) que vam trobar. La resta van ser el poc recomanable Clitocybe nebularis (BROMOSA), el comestible Hydnum repandum (AGULLETES), el també comestible malgrat el seu color lilós Laccaria amethyste, diferents tipus de PEUS DE RATA entre els que hi havia el comestible Ramaria botrytis. També els APAGALLUMS (Macrolepiota procera) estaven escampats per arreu, però estaven massa esbandits per l'aigua i no en vam poder recol·lectar cap. A part dels tres CEPS vam trobar també altres variants d'aquest excellent bolet, menys apreciades però també comestibles com el SURENY (Boletus aereus) o el MATAPARENT DE CAMA VERMELLA (Boletus erythropus) i naturalment el verinós MATAPARENTS (Boletus satanas).

En fi, una sortida que, si només mirem l'efectivitat de la caça de bolets va ser profitosa a mitges,  però que ens va procurar un parell d'hores de relax mentre ens perdíem enmig dels faigs.

 (Segueix)

Totes dues ostenten un cridaner color vermell-ataronjat. Una és molt coneguda, l'altra només la coneixen els estudiosos de la botànica, i encara dins de la botànica, els que es cuiden de les plantes anomenades "inferiors".

El primer és un fong, la segona una alga. Al primer se'l coneix pel seu nom popular, la segona no en té de nom popular i s'ha quedat amb la denominació científica en llatí. Us parlo de l'Ou de Reig, o Reig (Amanita caesarea) i de l'alga Hildenbrandia rivularis.

Els primers exemplars de Reig que he vist aquest any, me'ls acaba de portar en Jordi Z. A part de per la seva espectacularitat plàstica, és un dels bolets més apreciats culinariament parlant. El seu nom científic ja en dóna alguna pista de la seva importància gastronòmica: Amanita caesarea = Amanita dels cèsars.

En més d'una ocasió ha estat el responsable d'algunes intoxicacions importants al ser confós amb la verinosa Amanita muscaria (Reig bord). La principal diferència entre aquests dos bolets és que el Reig té el peu i les làmines grogues i el Reig bord les té blanques. Aquesta diferència és més notòria en els exemplars adults, per això no és recomanable recol·lectar exemplars joves si no s'està molt segur.

Per la seva banda, l'Hildenbrandia rivularis, és una de les poques algues que viuen a les aigües dolces del nostre país. És un dels bioindicadors que serveixen per detectar aigües no contaminades, doncs sempre apareix en aigües no estancades i d'una qualitat alta.

A Campins es pot veure en els pocs trams de la sèquia que encara queden a Cel obert. Si, com sembla, es vol seguir amb l'entubada de tota la sèquia, aquesta meravella desapareixerà del nostre terme.

 (Segueix)