Quadern de Camp

Avui a la tarda hem anat a fer una passejada per la Vall de Sta. Fe. De tornada hem fet un pa amb xocolata a la Font del Cirerer.

He pogut fotografiar l'Abella Fustera (Xylocopa violacea) mentre s'atipava de pol.len amb altres abelles a sobre d'una Cardigassa (Cirsium eriophorum).

La Carme ha trobat una granota roja (Rana temporaria) jove amagada entremig de les abundoses falgueres espurnejades de Calcides (Cirsium acaulon) i Carlines.

Tot plegat una tarda relaxant que ens ha proporcionat la possibilitat de poder sopar una truita de carreretes (Marasmius oreades) lligada amb uns bons ous de pagès...

 (Segueix)

Ahir vaig poder fotografiar dos dels inquilins que tinc al meu jardí. Tots dos són actius a la nit i durant el dia són difícils de veure, ja que s'amaguen en llocs apartats.

El primer és un expert en mimetisme. Adapta fàcilment el seu color al medi on es mou. El de la foto tragina en pareds pedregoses i el seu color es confon quan es passeja per aquest medi. És prou evident la diferència de color i de textura entre la seva part dorsal i ventral. També mirant les seves potes per sota, es fa evident la seva adaptació per poder pujar parets i caminar per superfícies més o menys polides sense caure al terra.

Hi ha una llegenda urbana que diu que aquests animalons, els dragons, són els responsables de les destroces a la roba, que alguna vegada hem pogut observar dins dels nostres armaris, en forma de forats enormes en aquella americana que tant ens agradava o en la faldilla de la nostra vida. El cert és que, malgrat el que sempre veiem és el pobre dragó parat en algun racó de l'armari, no és aquest qui es menja la roba, sinó les arnes que el dragó està esperant per poder-se-les cruspir. Per això sempre que fem marxar, o encara pitjor, matem un dragó, estem augmentant la possibilitat que la nostra roba sigui destrossada encara més per les arnes que podran campar més tranquiles pel nostre armari.

El segon inquilí és el que ens acompanya amb el seu cant gairebé tota la nit. El seu "tuit, tuit, tuit.." metàl·lic, es deixa sentir monòtonament a partir que es fa fosc fins ben avançada la nit.

Sobta el fet que d'un animaló tant petit en pugui sortir un so tant agut i potent com per fer-se sentir a una bona distància del lloc d'emissió. El nom que li hem posat no és per tirar coets, i té relació amb una costum força curiosa d'aquest gripau. 

Certament, els mascles del Tòtil carreguen amb tots els ous que ha post la femella portant-les a l'esquena fins el moment de la seva eclosió. Aquesta benevolència amb la femella, a la qual no exigeix cap cooperació en el transport de la prole, li ha valgut el seu nom, que després s'ha fet extensiu a aquells humans d'excessiva bonhomia. 

 (Segueix)