Quadern de Camp

Us vaig dir que miraria si podia retratar un bon mascle de Tritó marbrat (Triturus marmoratus). Avui ha estat possible.

El temps ha acompanyat, els tritons ens esperaven pacientment submergits en les aigües clares de la bassa, però el que ha fet possible fotografiar-los ha estat, sobretot, el poder  treballar en equip.

Fotografiar fauna no és una tasca fàcil. La majoria de les espècies són difícils de veure i ja no diguem de que s'estiguin quietes per tal de poder fer una bona foto.

En la majoria dels casos fa falta fer alguna que altra "trampa" per poder fer fotos que valguin la pena, sobretot si l'equip fotogràfic que es porta no és tot el sofisticat que, més d'un cop demanen les circumstàncies.

És aquí on és del tot imprescindible el treball en equip, i on "l'ajudant" esdevé el veritable protagonista de l'èxit de la sessió. Ha estat el cas de les fotos dels tritons (i de moltes altres de les que he posat i posaré al bloc), que no haguessin estat possibles, sense la col·laboració de la Carme, que ja ha esdevingut especialista en trampeig i maneig de diferents espècies faunístiques que han "sofert" les nostres sessions fotogràfiques.

Aquesta tasca de formar equip, és doblement important, doncs els que em coneixeu, sabeu que no soc fotògraf. La meva especialitat és el dibuix. Amb la meva experiència en fotografia, em seria molt difícil fer fotos mitjanament acceptables si no comptés sempre amb l'ajud de qui m'aguanta el neguitós animal mentre intento enfocar la imatge, o el vigila mentre el deixem uns segons en llibertat per fer una bona foto "natural".

Dic que aquesta tasca d'equip és doblement important, perquè molts dels dibuixos que acabo fent els copio de fotos que he fet a camp ja que em donen la seguretat de l'autenticitat i originalitat, dues qualitats que perdria si no hagués pogut fer les fotos.

Sé que això pot ferir a aquells que pensaven que totes les fotos són fetes "a ma alçada", sense cap intervenció o maneig. Sé que puc decepcionar a aquells que pensaven quant sabia de fotografia veient algunes de les imatges d'aquest bloc. La veritat última, que avui us he volgut declarar per respecte a aquell/a que sempre queda en l'oblid, és que les meves fotos més compromeses, generalment els he pogut fer gràcies al bon maneig de qui gairebé sempre m'acompanya: la Carme.

 En les fotos que us adjunto podreu veure un espectacular mascle amb la"cresta" ben marcada. Podreu així mateix, comparar-lo amb una femella que llueix la seva inconfusible ratlla groga al llarg de tota la seva esquena.

 (Segueix)

Avui ha vingut l'Olga per ensenyar-me una foto que havia fet a un animal "molt maco" que havia vist en una bassa, i volia saber si jo en coneixia el nom.

Un cop he vist la foto, fent servir amb l'Olga la guia, hem pogut veure fàcilment que es tractava del Tritó comú (Triturus marmoratus).

Aquesta tarda, aprofitant que els nubols s'han trencat, he anat fins la bassa amb la Carme i hem pogut veure 4 exemplars magnífics dels quals n'he pogut fotografiar un aprofitant que no estava massa actiu.

Aprofitant que ara és el temps en que festegen, i he de tornar per si puc fotografiar un mascle que llueixi el seu aspecte en zel.

 (Segueix)

A part de la composició de la barreja que es posa dins del budell, hi ha dos aspectes més molt importants a tenir en compte a l'hora de fer bulls.

El primer és com lligar els budells per tal que no es desfasin al bullir-los, i l'altre és la quantitat de barreja que s'ha de posar en cada budell per tal que al expandir-se per efecte de l'ebullició, no acabi rebentant-se.

He intentat  reflexar aquests dos aspectes amb les fotos que us adjunto. Espero que si us atreviu a fer bulls a casa vostra us serveixin per arribar a bon port.

 (Segueix)

En aquesta primera entrega, amb les fotos que ha fet la meva filla, us mostrarem com es prepara la carn per a fer els bulls. També podeu veure com queden els tinyols de pa després de treure'n la molla. En una altra foto podreu veure la textura de la carn quan surt de la màquina llesta per a ser barrejada amb el pa i l'ou i en un altra podreu veure com queda la barreja. La Carme us ensenya com neteja els budells ja tallats a la mesura per fer els bulls i finalment els podreu veure bullint i com queden un cop bullits al costat dels casquets.

Demà us ensenyarem com es lliguen els budells i com s'omplen amb la barreja del bull.

 (Segueix)

 Al Pallars, d'on soc fill, com en altres indrets de muntanya, va predominar molt temps l'economia de subsistència. Aquest tipus d'economia, a diferència de l'actual, consistia en aprofitar-ho tot fins l'últim recurs.

Era el cas de les diferents parts del tossino, que quan es feia el mandongo (allò que per altres terres s'anomena  matança del porc), s'aprofitava fins i tot el pèl, que en els temps que el seu valor era prou important, servia per pagar al matador.

D'aquesta manera quan, en alguns casos, s'acabava la tripa on s'embutia la barreja que servia per a fer els bulls i sobrava una mica d'aquesta barreja, per tal que no es perdés, es recuperaven les closques d'ous més senceres, que s'havien fet servir per a fer la pasta del bull i es farcien amb la barreja sobrant, lligant-los per tal que al coure'ls no es desfessin.

Normalment els casquets eren devorats per la canalla, que no esperaven ni que a es refredessin per a menjar-los.

No sé si ho heu fet mai, però lligar un ou, no és cosa senzilla, cal una certa pràctica per tal que el lligat quedi fort.

 (Segueix)