Quadern de Camp

Encara que poc a poc, i amb dificultat (suposo per la sequera), el roure del jardí es va fullant vestint-se amb la tendresa del verd clar de les seves fulles primerenques. Mentrestant als seus peus, segueixen pintant el terra del jardí les violes i altres flors que registeixen estoicament la manca de pluges. També les pomeres ja tenen completament obertes les seves flors, esperant que els insectes polimitzadors facin la seva feina. Per la seva banda, les pereres ja han perdut la flor, i comencen a ensenyar els incipients fruits.

Aquestos dies, m'estic dedicant quant tinc un moment, a fer apunts d'aus a partir de fotografies per tal d'exercitar el traç i així no perdre la pràctica de fer apunts en poc temps. Són retrats d'aus de tot el món, sense cap finalitat, només la d'exercitar el traç. Em dono un temps per cada dibuix, que en cap cas ha d'excedir el minut.

Ahir, acompanyat d'En Joan López, vam fotografiar una de les pedres termenals que delimiten el terme de Campins amb St. Celoni. Com moltes altres pedres termenals, també aquesta ha sofert les vicissituds del progrés. Primer va ser l'arranjament del camí que passava pel seu costat, que en agrandir-lo, la va convertir en rajola per tapar algun forat. Durant un bon grapat d'anys va servir per paviment del camí, deixant veure's només una petita part, suficient però, com per ensenyar les lletres que la fan diferent d'una pedra comú. El pas d'una canalització l'ha tret del mig del camí i l'ha deixat tombada a un dels costats de la via. En aquesta ocasió ensenyant la part que parla de St. Celoni. Els esbarzers mentrestant, van fent la seva feina i dins de poc la taparan totalment. Potser el futur que li espera sigui ser convertida, com qualsevol altre àrid, en sorra apta per a fer cases, o potser algún dia la veurem com dintell d'alguna finestra de nova construcció. El desitjable, però, seria que els responsables del seu destí (l'Ajuntament de St. Celoni i el de Campins), es posessin d'acord per instal·lar-la allí on li correspon, marcant la frontera entre els dos municipis, potser així es podria recuperar al mateix temps, l'orgull de la pedra com a fita termenal i també la dels municipis com a gestors del seu patrimoni.